Project Description

PATRIMONI GEOLÒGIC I MINER

PATRIMONI GEOLÒGIC I MINER

El territori del Geoparc és terra habitada per l’espècie humana almenys des del Paleolític Mitjà, fa més de 50.000 anys. Trobem restes de la presència dels nostres avantpassats a diferents indrets com les Coves del Toll (Moià), les Coves de Montserrat (Collbató), Cardona, Callús, Manresa, Castellfollit del Boix i tants altres llocs. Sovint, aquesta ocupació va ser per aprofitar-ne els recursos naturals que oferia la terra, també els geològics. Així doncs les coves i balmes eren excel·lents aixoplucs, amb roca es feien els dòlmens i més endavant les cases i castells, i l’explotació de minerals com la sal gemma i la silvita, i de roques com l’argila, la calcària, el carbó i el gres (pedra sorrenca) ha contribuït a construir la nostra història fins a l’actualitat. Aquesta presència continuada en el territori ha dotat aquesta zona amb un magnífic patrimoni miner, històric, cultural i tradicional que completa la rica i forta personalitat del territori.

Ara bé, la història de la majoria de les roques que formen el paisatge i que van veure aquells primers humans es remunta enllà en la història de la Terra. En aquella època, fa entre 41 i 37 milions d’anys aproximadament (durant l’Eocè), gran part del que ara coneixem com a Catalunya Central era un mar. El Mediterrani no existia com a tal, sinó que era terra ferma que s’estenia fins més enllà de les actuals illes Balears. Per contra, en la direcció oposada, aquest mar s’allargava pel nord-est de la península Ibèrica, i connectava amb l’Atlàntic. D’aquells relleus, baixaven rius que dipositaven els còdols, la sorra i el fang que transportaven en deltes. Les parts més visibles d’aquells deltes precisament són la muntanya de Montserrat i el massís de St. Llorenç del Munt i l’Obac, que en serien la part de la desembocadura. Cap a Manresa enllà, passant per Castellgalí, Monistrol de Montserrat, Marganell… o Mura, el Pont de Vilomara i Rocafort, etc. trobem la resta de sediments d’aquells deltes que quedaven ja cada vegada més cap a mar endins.

Evolució paleogeogràfica de la part oriental de la Conca de l’Ebre durant el Paleogen (A, B i C), en comparació amb l’actualitat (D), realitzada a partir de fonts diverses. Autor: Oriol Oms, a: Oms, O., López-Blanco, M., Vilaplana, M.(2016). Introducción a la geología de la Cataluña Central. Excursiones geológicas por la Cataluña Central . En Oms, O., Climent, F., González, M. (Eds). Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. Monografies tècniques, 6: 17 – 65.

Aquest mar fa 36 milions d’anys va quedar aïllat de l’Atlàntic per efecte de l’aixecament de les serralades que l’envoltaven, com ara els Pirineus, i es va anar restringint formant un gran llac salat, fins a pràcticament evaporar-se. Deixava enrere gran quantitat de sediments dipositats en diferents ambients marins com són els deltes (una part d’ells les actuals Montserrat i Sant Llorenç del Munt, però també arribant a Manresa), els esculls (a les zones de Navarcles, Calders, Moià…), els fons marins (calcàries i margues blau-grisoses a Castellgalí, Castellbell i el Vilar, Sant Vicenç de Castellet, etc.), i les zones costaneres (amb exemples a Artés, El Pont de Vilomara i Rocafort, El Pont de Cabrianes…). Com a culminació de la seva etapa final, en el seu procés d’evaporació, el mar va deixar guixos (p. ex. a Artés) i importants gruixos de sals (potassa, halita, carnal·lita) que s’han explotat sobretot a Cardona, Súria, Sallent i Balsareny, i que encara són força abundants en el subsòl del Geoparc. En desaparèixer, rius i llacs van ocupar el seu lloc i van esdevenir la majoria de roques vermelloses que veiem en el paisatge.

En els últims 10 milions d’anys, aproximadament, els rius que fins aleshores drenaven en direcció a aquell antic mar (de Montserrat cap a Manresa, per entendre-ho), canvien la direcció i són capturats per un Mediterrani que ja ocupava el lloc que té actualment, configurant la nova xarxa fluvial actual. Així doncs, fruit d’aquests últims milions d’anys, l’erosió de totes aquestes roques per part de rius com el Llobregat i el Cardener, ha modelat el relleu (muntanyes, planes, coves, etc.), en un procés continu encara actiu, que defineix el paisatge característic del Geoparc.

Vols saber-ne més? La millor manera de conèixer aquesta fantàstica geologia és visitar el Geoparc i trepitjar tota aquesta història apassionant. Visita el Geoparc!

En els següents enllaços pots trobar més informació sobre la geologia i la història geològica del Geoparc:

En el Geoparc la immensa majoria de les roques són de tipus sedimentari. Només hi ha roques metamòrfiques (pissares, milonites, etc.) a l’extrem sud del territori, i que a més a més són les més antigues, d’edat paleozoica. La resta, són fruit de la sedimentació que hi va haver durant l’Eocè i l’Oligocè, en context marí que va passar transicionalment a un de continental en un interval molt curt de temps, ara fa 36 milions d’anys.

De roques sedimentàries al Geoparc n’hi ha de diferents tipus: les detrítiques (conglomerats i bretxes, gresos i lutites), les carbonàtiques (calcàries) i les evaporítiques (bàsicament guix, sal i silvita). En el territori també hi tenen protagonisme, sediments no consolidats que formen part del material erosionat durant les èpoques geològiques més recents i que essencialment es corresponen a graves de les terrasses fluvials i a col·luvions de les vessants.

Geològicament parlant el Geoparc Mundial de la UNESCO de la Catalunya Central està situat en el sector est de l’anomenada Conca de l’Ebre. Les principals roques són d’origen sedimentari i amb edats compreses entre l’Eocè i l’Oligocè inferior. Les més antigues van ser formades en ambients marins (calcàries fossilíferes i esculloses, margues, etc.), després, i a mesura que el mar s’anava assecant es formaren sediments evaporítics de sulfats (guix) i sals (halita, silvita, carnal·lita). Finalment, a partir de fa uns 36 milions d’anys, per sediments en rius i llacs. L’evolució final d’aquesta conca marina (anomenada Conca potàssica catalana) és un dels millors exemples a escala mundial i conté, a més, una de les zones mineres de potassa més grans d’Europa. A més a més, el territori compta amb elements singulars reconeguts internacionalment com ara les Muntanyes de Montserrat i Sant Llorenç del Munt (com a exemples de ventalls deltaics) o elements càrstics espectaculars com les Coves del Salnitre (Collbató), Cova de Mura i Coves del Toll (Moià), aquestes últimes amb importants restes prehistòriques i de fauna del Quaternari. Altres elements de gran importància científica com són les manifestacions meridionals de la tectònica pirinenca, una geomorfologia molt representativa i característica i importants restes fòssils de vertebrats en terrasses fluvials i en coves (elefants, rinoceronts, hipopòtams, hienes, entre molts altres), així com multitud d’afloraments de gran importància didàctica i científica.

La mineria de la sal es porta desenvolupant al territori des d’antic. Les primeres evidències de l’explotació de l’halita són del Neolític a la Muntanya de Sal de Cardona, que també apareix descrita en els escrits de Plini el Vell (s. I n.e.) i citada per Aulus Geli (s. II n.e.) on transcriu una frase de Cato que diu “una gran muntanya de sal pura que creix amunt a mesura que se’n va extraient”. Conjuntament a aquesta mineria hi ha hagut també l’explotació tradicional d’argila, calcària, guix i carbó. Aquests recursos naturals han propiciat una activitat minera al llarg de molts segles que ha deixat un important patrimoni.

La presència humana continuada, datada ja durant l’Epipaleolític, ha dotat aquesta zona amb un magnífic patrimoni històric, cultural i tradicional que completa la rica i forta personalitat del territori. Aquest caràcter únic de la Catalunya Central va lligat també a una geologia i un paisatge que han evolucionat conjuntament al llarg de milions d’anys.

Un total de 74 espais catalogats mostren la gran geodiversitat del territori amb punts de primer ordre i exemples en multitud de camps de la geologia. Aquest inventari no s’ha d’entendre com una llista tancada i definitiva sinó que es revisa periòdicament i això pot representar tant modificacions, com altes i baixes. Diferents activitats geoturístiques i formació a tots els nivells es realitzen en aquests espais.

  • Patrimoni geològic: és el “conjunt de recursos naturals geològics de valor científic, cultural i/o educatiu, ja siguin formacions i estructures geològiques, formes del terreny, minerals, roques, fòssils, meteorits, sòls i altres manifestacions geològiques que permeten conèixer, estudiar i interpretar: a) l’origen i evolució de la Terra, b) els processos que l’han modelat, c) els climes i paisatges del passat i del present, i d) l’origen i evolució de la vida” (segons la Llei 42/2007 de Patrimoni Natural i de la Biodiversitat). D’acord amb aquesta definició el patrimoni geològic pot servir de nexe entre la història de la humanitat i la del planeta.
  • Geodiversitat: el terme de geodiversitat és una abreviació de diversitat geològica, i es refereix a la diversitat d’elements que són el resultat dels processos i esdeveniments geològics que han ocorregut al llarg de la història de la Terra. D’aquesta manera, la geodiversitat, d’acord també amb la Llei 42/2007 és la varietat dels elements geològics (inclosos roques, minerals, fòssils, sòls, formes de relleu, estructures, formacions i unitats geològiques i paisatges) presents en un territori i que són el producte i registre de l’evolució de la Terra. La geodiversitat és una propietat intrínseca i quantificable del territori.

    Guarda relació amb el patrimoni geològic, però són conceptes diferents. La geodiversitat es refereix a la varietat d’elements, mentre que el patrimoni geològic es refereix al valor d’aquests. D’aquesta manera, pot haver-hi llocs poc diversos, però amb gran valor geològic, però també pot passar a l’inrevés. Si un lloc té molta geodiversitat i aquesta geodiversitat té valor, aleshores es considera com un patrimoni a gestionar per a la conservació.

Història Geològica
Les roques del parc
El patrimoni geològic i miner

Història Geològica

El territori del Geoparc és terra habitada per l’espècie humana almenys des del Paleolític Mitjà, fa més de 50.000 anys. Trobem restes de la presència dels nostres avantpassats a diferents indrets com les Coves del Toll (Moià), les Coves de Montserrat (Collbató), Cardona, Callús, Manresa, Castellfollit del Boix i tants altres llocs. Sovint, aquesta ocupació va ser per aprofitar-ne els recursos naturals que oferia la terra, també els geològics. Així doncs les coves i balmes eren excel·lents aixoplucs, amb roca es feien els dòlmens i més endavant les cases i castells, i l’explotació de minerals com la sal gemma i la silvita, i de roques com l’argila, la calcària, el carbó i el gres (pedra sorrenca) ha contribuït a construir la nostra història fins a l’actualitat. Aquesta presència continuada en el territori ha dotat aquesta zona amb un magnífic patrimoni miner, històric, cultural i tradicional que completa la rica i forta personalitat del territori.

Ara bé, la història de la majoria de les roques que formen el paisatge i que van veure aquells primers humans es remunta enllà en la història de la Terra. En aquella època, fa entre 41 i 37 milions d’anys aproximadament (durant l’Eocè), gran part del que ara coneixem com a Catalunya Central era un mar. El Mediterrani no existia com a tal, sinó que era terra ferma que s’estenia fins més enllà de les actuals illes Balears. Per contra, en la direcció oposada, aquest mar s’allargava pel nord-est de la península Ibèrica, i connectava amb l’Atlàntic. D’aquells relleus, baixaven rius que dipositaven els còdols, la sorra i el fang que transportaven en deltes. Les parts més visibles d’aquells deltes precisament són la muntanya de Montserrat i el massís de St. Llorenç del Munt i l’Obac, que en serien la part de la desembocadura. Cap a Manresa enllà, passant per Castellgalí, Monistrol de Montserrat, Marganell… o Mura, el Pont de Vilomara i Rocafort, etc. trobem la resta de sediments d’aquells deltes que quedaven ja cada vegada més cap a mar endins.

Evolució paleogeogràfica de la part oriental de la Conca de l’Ebre durant el Paleogen (A, B i C), en comparació amb l’actualitat (D), realitzada a partir de fonts diverses. Autor: Oriol Oms, a: Oms, O.,  López-Blanco, M., Vilaplana, M.(2016). Introducción a la geología de la Cataluña Central. Excursiones geológicas por la Cataluña Central. En Oms, O., Climent, F., González, M. (Eds). Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. Monografies tècniques, 6: 17 – 65.

Aquest mar fa 36 milions d’anys va quedar aïllat de l’Atlàntic per efecte de l’aixecament de les serralades que l’envoltaven, com ara els Pirineus, i es va anar restringint formant un gran llac salat, fins a pràcticament evaporar-se. Deixava enrere gran quantitat de sediments dipositats en diferents ambients marins com són els deltes (una part d’ells les actuals Montserrat i Sant Llorenç del Munt, però també arribant a Manresa), els esculls (a les zones de Navarcles, Calders, Moià…), els fons marins (calcàries i margues blau-grisoses a Castellgalí, Castellbell i el Vilar, Sant Vicenç de Castellet, etc.), i les zones costaneres (amb exemples a Artés, El Pont de Vilomara i Rocafort, El Pont de Cabrianes…). Com a culminació de la seva etapa final, en el seu procés d’evaporació, el mar va deixar guixos (p. ex. a Artés) i importants gruixos de sals (potassa, halita, carnal·lita) que s’han explotat sobretot a Cardona, Súria, Sallent i Balsareny, i que encara són força abundants en el subsòl del Geoparc. En desaparèixer, rius i llacs van ocupar el seu lloc i van esdevenir la majoria de roques vermelloses que veiem en el paisatge.

En els últims 10 milions d’anys, aproximadament, els rius que fins aleshores drenaven en direcció a aquell antic mar (de Montserrat cap a Manresa, per entendre-ho), canvien la direcció i són capturats per un Mediterrani que ja ocupava el lloc que té actualment, configurant la nova xarxa fluvial actual. Així doncs, fruit d’aquests últims milions d’anys, l’erosió de totes aquestes roques per part de rius com el Llobregat i el Cardener, ha modelat el relleu (muntanyes, planes, coves, etc.), en un procés continu encara actiu, que defineix el paisatge característic del Geoparc.

Vols saber-ne més? La millor manera de conèixer aquesta fantàstica geologia és visitar el Geoparc i trepitjar tota aquesta història apassionant. Visita el Geoparc!

En els següents enllaços pots trobar més informació sobre la geologia i la història geològica del Geoparc:

Les roques del parc

En el Geoparc la immensa majoria de les roques són de tipus sedimentari. Només hi ha roques metamòrfiques (pissares, milonites, etc.) a l’extrem sud del territori, i que a més a més són les més antigues, d’edat paleozoica. La resta, són fruit de la sedimentació que hi va haver durant l’Eocè i l’Oligocè, en context marí que va passar transicionalment a un de continental en un interval molt curt de temps, ara fa 36 milions d’anys.

De roques sedimentàries al Geoparc n’hi ha de diferents tipus: les detrítiques (conglomerats i bretxes, gresos i lutites), les carbonàtiques (calcàries) i les evaporítiques (bàsicament guix, sal i silvita). En el territori també hi tenen protagonisme, sediments no consolidats que formen part del material erosionat durant les èpoques geològiques més recents i que essencialment es corresponen a graves de les terrasses fluvials i a col·luvions de les vessants.

El patrimoni geològic i miner

Geològicament parlant el Geoparc Mundial de la UNESCO de la Catalunya Central està situat en el sector est de l’anomenada Conca de l’Ebre. Les principals roques són d’origen sedimentari i amb edats compreses entre l’Eocè i l’Oligocè inferior. Les més antigues van ser formades en ambients marins (calcàries fossilíferes i esculloses, margues, etc.), després, i a mesura que el mar s’anava assecant es formaren sediments evaporítics de sulfats (guix) i sals (halita, silvita, carnal·lita). Finalment, a partir de fa uns 36 milions d’anys, per sediments en rius i llacs. L’evolució final d’aquesta conca marina (anomenada Conca potàssica catalana) és un dels millors exemples a escala mundial i conté, a més, una de les zones mineres de potassa més grans d’Europa. A més a més, el territori compta amb elements singulars reconeguts internacionalment com ara les Muntanyes de Montserrat i Sant Llorenç del Munt (com a exemples de ventalls deltaics) o elements càrstics espectaculars com les Coves del Salnitre (Collbató), Cova de Mura i Coves del Toll (Moià), aquestes últimes amb importants restes prehistòriques i de fauna del Quaternari. Altres elements de gran importància científica com són les manifestacions meridionals de la tectònica pirinenca, una geomorfologia molt representativa i característica i importants restes fòssils de vertebrats en terrasses fluvials i en coves (elefants, rinoceronts, hipopòtams, hienes, entre molts altres), així com multitud d’afloraments de gran importància didàctica i científica.

La mineria de la sal es porta desenvolupant al territori des d’antic. Les primeres evidències de l’explotació de l’halita són del Neolític a la Muntanya de Sal de Cardona, que també apareix descrita en els escrits de Plini el Vell (s. I n.e.) i citada per Aulus Geli (s. II n.e.) on transcriu una frase de Cato que diu “una gran muntanya de sal pura que creix amunt a mesura que se’n va extraient”. Conjuntament a aquesta mineria hi ha hagut també l’explotació tradicional d’argila, calcària, guix i carbó. Aquests recursos naturals han propiciat una activitat minera al llarg de molts segles que ha deixat un important patrimoni.

La presència humana continuada, datada ja durant l’Epipaleolític, ha dotat aquesta zona amb un magnífic patrimoni històric, cultural i tradicional que completa la rica i forta personalitat del territori. Aquest caràcter únic de la Catalunya Central va lligat també a una geologia i un paisatge que han evolucionat conjuntament al llarg de milions d’anys.

Un total de 74 espais catalogats mostren la gran geodiversitat del territori amb punts de primer ordre i exemples en multitud de camps de la geologia. Aquest inventari no s’ha d’entendre com una llista tancada i definitiva sinó que es revisa periòdicament i això pot representar tant modificacions, com altes i baixes. Diferents activitats geoturístiques i formació a tots els nivells es realitzen en aquests espais.

És el “conjunt de recursos naturals geològics de valor científic, cultural i/o educatiu, ja siguin formacions i estructures geològiques, formes del terreny, minerals, roques, fòssils, meteorits, sòls i altres manifestacions geològiques que permeten conèixer, estudiar i interpretar: a) l’origen i evolució de la Terra, b) els processos que l’han modelat, c) els climes i paisatges del passat i del present, i d) l’origen i evolució de la vida” (segons la Llei 42/2007 de Patrimoni Natural i de la Biodiversitat). D’acord amb aquesta definició el patrimoni geològic pot servir de nexe entre la història de la humanitat i la del planeta.

El terme de geodiversitat és una abreviació de diversitat geològica, i es refereix a la diversitat d’elements que són el resultat dels processos i esdeveniments geològics que han ocorregut al llarg de la història de la Terra. D’aquesta manera, la geodiversitat, d’acord també amb la Llei 42/2007 és la varietat dels elements geològics (inclosos roques, minerals, fòssils, sòls, formes de relleu, estructures, formacions i unitats geològiques i paisatges) presents en un territori i que són el producte i registre de l’evolució de la Terra. La geodiversitat és una propietat intrínseca i quantificable del territori.

Guarda relació amb el patrimoni geològic, però són conceptes diferents. La geodiversitat es refereix a la varietat d’elements, mentre que el patrimoni geològic es refereix al valor d’aquests. D’aquesta manera, pot haver-hi llocs poc diversos, però amb gran valor geològic, però també pot passar a l’inrevés. Si un lloc té molta geodiversitat i aquesta geodiversitat té valor, aleshores es considera com un patrimoni a gestionar per a la conservació.

Portada: Costes de Vilafresca i Ca l’Estruch de Navàs | Òscar Rodbag